Figura retòrica

Un recurs literari o figura retòrica és una tècnica retòrica que l’escriptor aplica per guanyar densitat literària. També busca guiar la interpretació del lector o causar algun efecte en ell.

Existeixen diversos exemples de figures retòriques que a continuació explicarem algunes d’elles.

• Al·literació 

                 Repetició intencionada d’un so a uns versos.

Xoca l’embruix de clenxes arrauxades
amb un esqueix de xarpelleres fluixes.
S’eixamplen les eixides enxubades,
s’aixequen eixams de moixes bruixes.

ABECEDARI ("X")

        

• Anàfora

                Repetició del mateix mot o grups de mots al començament de determinats versos o estrofes                  per reforçar el sentit i donar-li simetria.

    Enrere, molt enrere,
hi ha una closa entre parets...

    Enrere, molt enrere,
hi ha un camí de profundes roderes...

CRONOLOGIA ("Record")

• Comparació

             Establiment d’una relació de semblança (de forma, de funció, de mida, de color) entre l’objecte              real de què es parla i un objecte imaginat per l’autor.

La pell del mar, de mocadors farcida,
sembla guarnir-se per al nostre comiat

ORATGES ("Gregal")

Gènere dramàtic

El gènere dramàtic és un gènere literari que es basa en la representació de conflictes humans que tendeixen a la resolució. Quan la resolució és positiva s’anomena comèdia com El sopar dels idiotes però quan la resolució és negativa s’anomena tragèdia com ocorre en Romeu i Julieta.

El principal objectiu del drama és aconseguir que l’espectador s’implique d’alguna manera en allò que està presenciant. Ja que, la manera de fer teatre obliga a l’espectador a enfrontar-se amb el que està succeint a l’escenari.

La representació teatral és un esdeveniment únic, ja que l’actitud del públic, la representació dels actors, el clima de la funció és irrepetible i fa que cap funció siga igual a l’anterior.

El teatre té un gran potencial educatiu ja que pot ensenyar a treballar en equip i pot servir per fomentar la lectura. Amb el teatre es pot ensenyar que el treball d’una persona s’ha d’ajustar al treball dels altres i que es responsabilitat de cada u el seu treball, seguint amb el treball en equip també pot ensenyar els avantatges de treballar en equip. I en quant a altres habilitats el teatre pot ajudar als xiquets a entendre millor el món perquè una obra teatral parla de la vida i per últim, pot ajudar a establir ponts amb la lectura.   

Per últim, adjunte un vídeo en honor als 100 anys del teatre Olympia que sensibilitza al públic perquè vaja al teatre i pot animar als alumnes a que el visiten.

L' Educació Literària

L’educació literària consisteix a desenvolupar les diverses competències literàries que es necessiten per tindre una bona competència literària. En altres paraules d’Antonio Mendoza Fillola l’educació literària és la preparació per saber participar amb efectivitat en el procés de recepció i d’actualització del text, tenint en compte que la literatura és un conjunt de produccions d’un grup cultural organitzades en gèneres. L’educació literària forma part de l’educació cultural de l’individu. Ja que el fet literari no és aïllat sinó que s’ha creat en un context concret establint lligams entre el context històric, social i cultural i l’obra literària.

La formació lecto-literaria consisteix a preparar a l’alumne perquè siga un lector autosuficient, autònom que active i relacione coneixements. La lectura literària requereix formació específica. Com per exemple el domini d’habilitats i estratègies, coneixements previs, connexions entre altres obres artístiques. Per tant, la lectura d’un text literari és un procés de transformació del lector.

Com diu Antonio Mendoza Fillola (2008, p. 12), “La formación literaria es la capacitación para la interacción que supone el pacto de lectura que le sugieren el texto y el autor.” El lector es veu com un receptor actiu, que participa i  que coopera  amb el text. Aquesta és la base de l’educació literària.

La literatura no és una matèria que permeta un aprenentatge quantificable i immediat. Per tant la Didàctica i l’educació literària han de plantejar-se que els objectius més importants que els alumnes han d’aprendre són aprendre a interpretar i aprendre a valorar i a apreciar les creacions literàries.

Per tant, les competències que cal assolir són comprendre i reconèixer les conveccions que permeten identificar textos poètics i literaris, i tindre els sabers necessaris per a poder descobrir la nostra valoració interpretativa.

 Hui en dia trobem una gran necessitat de canviar el model des del qual s’ensenya la literatura perquè no resulta eficaç. Ja que als alumnes els resulta molt avorrit  estudiar enumeracions de característiques, d’autors, de dates i d’obres, ja que ho veuen com uns aprenentatges molt allunyats de la seua vida i poc significatius. Per això és molt important una reorientació metodològica i un canvi en el tractament de l’hàbit de la lectura.

En aquest canvi metodològic el professor té un paper molt important i adquireix un rol de mediador en l’apropament a les obres literàries. Les principals funcions del professor de literatura són les de mediador, formador, crític, animador, motivador i dinamitzador.

L’evolució del tractament didàctic de la literatura segons Gonzalez Nieto (1992) ha sigut el següent: historicisme, comentari, guió de lectura, animació a la lectura i taller.

Per tal de renovar aquesta concepció sobre com ensenyar literatura cal que ens plantegem algunes qüestions com les següents per què he d’ensenyar?, què he d’ensenyar?, i com he d’ensenyar?

No existeixen respostes úniques a aquestes preguntes però el que si es pot intentar és vincular les obres literàries a altres fets de la cultura com la civilització on es va escriure, la cultura que envolta l’obra...

Actualment, diversos autors (González Nieto, 1992; García Ribera, 1996; Bordons, 1994; Colomer, 1998; Díaz-Plaja, 2002; Mendoza, 1994, 2002) es plantegen la necessitat de fer participar als lectors perquè aprenen a valorar, llegir i a apreciar la literatura i que no la vegen solament com un contingut d’ensenyament. També ha de saber fer una lectura interpretativa i una valoració de les seues obres literàries. 

Gènere literari

Els textos es poden classificar segons els gèneres. La classificació per gèneres até a les característiques socioculturals i a la temàtica i la formalitat. La gran utilitat de classificar els textos per gèneres és que resulta més fàcil comprendre i escriure textos que pertanyen a un mateix grup. Per això, és molt important l’ensenyament de les principals característiques dels gèneres literaris. També cal ensenyar que les normes que classifiquen els textos per gèneres són canviants i que depenen de la societat i dels temps que es viva. En la primera classificació dels textos per tipus J.M. Adam (1985) partia de vuit textos que s’adjunten en text de Bordons (2013) més enllaços d’exemples que he afegit: 

Aquesta classificació ha sigut molt divulgada pels manuals i llibres de textos encara que després d’aquesta classificació el mateix Adam (1992) va introduir el concepte de seqüència textual, ja que, rarament un text real pertany a un únic gènere literari. Malgrat açò, la gran majoria dels llibres de text parteixen de la classificació d’Adam (1985)

Els gèneres literaris són importants des del punt de vista didàctic perquè si es coneixen les característiques d’un determinat gènere és més fàcil comprendre els textos que pertanyen al mateix grup i fins i tot, escriure’n. Depenent de l’època on es visca els gèneres literaris varien al igual que ho fa la societat.

Bakhtin classifica els textos en gèneres discursius que es divideixen al seu torn en gèneres literaris i gèneres no literaris.  Des del punt de vista de la Didàctica usar  a classe textos literaris que continguen gèneres discursius no literaris permetria ensenyar les característiques del gènere no literari, reflexionar sobre l’especifitat i la funció de la literatura en ella mateixa. La principal porta d’entrada a la literatura són els gèneres, per això és molt important utilitzar els gèneres literaris a classe per a la  identificació dels trets distintius de cadascú i de l’enquadrament genèric exemples: paratextos (imatges de les portades, resums de la cobertura, títols), disposició tipogràfica, els inicis, superestructures textuals, metatextos (pròlegs, manifestos, ressenyes)... elements que puguen relacionar el text concret amb altres textos que s’assemblen.

Per últim, es pot aconseguir la millora de la competència lectora i cultural amb la lectura contrastiva de textos. 

Conte

Un conte és una narració escrita, que normalment està escrita en prosa. A més, poden ser de caràcter fictici o també reals. Aleshores, el conte és el gènere literari què té algunes característiques; és una forma dins de la narrativa breu i a diferència de la novel·la presenta una major concentració narrativa i una major intensitat, ja que és més breu i els fets han d’esdevindre més ràpid. Compta amb una gran tradició escrita, a la qual caldria afegir una important tradició oral.

Literatura i fet literari

El concepte de literatura és molt general, però al mateix temps té una gran importància a les nostres vides, ja que des de primària ja ens han fet memoritzar la definició de “literatura”, i totes les obres que han realitzat els grans autors del nostre país, principalment. Si buscarem al diccionari la paraula “literatura”, veuríem que ens diu que és l’art d’escriure i de llegir, coneixement de tot el que ha estat escrit, però no podem englobar tot aquest món en aquesta simple definició.

Si anem més enllà del diccionari podrem veure que al llarg de tota la història una gran quantitat d’autors han intentat exposar el significat d’aquest terme, però mai era del tot complet i continuaven buscant per trobar un que fóra convencional i satisfactori per tots, cosa molt difícil d’aconseguir.

Per començar, podem diferenciar el que seria literatura del que no, ja que no tots els escrits es poden considerar literatura. Aquest és un tema molt controvertit al món literari, ja que cada autor té una visió d’aquest tema. Roman Jakobson (1994) ens diu que: La literatura buscava la seva definició en l’elaboració peculiar d’un material lingüístic d’unes estructures verbals com a cas paradigmàtic, el missatge poètic. És a dir, per començar, l’obra ha d’estar elaborada amb un llenguatge apropiat i de valor, perquè així el lector capte línies plenes de saber, podríem dir que un text literari ha de tenir un “llenguatge literari”.

Genette (1994), per altra banda, torna a traure a la llum el problema de definir què és literatura, així que diferencia dos conceptes clau: “la ficcionalitat” i “l’elaboració formal”, que segons ell, actuen en simbiosis per formar una obra literària de qualitat. A més a més, explica que les modalitats són literàries a causa de la seua matèria i de la seua elaboració formal codificada.

En definitiva, Genette (1994) ens explica que: Una obra sense intencionalitat artística ni ficcional pot ingressar en l’univers literari a condició que una comunitat sòcio-cultural n’assumeixi el valor estètic. Aquesta és la prova que verifica que segons aquest autor, una obra és literatura o no depenent de la societat, ja que si és útil per al món, ja podrà ser literatura. En canvi, uns anys enrere o uns anys després pot ser aquesta obra ja no tinga valor literari.

Per altra banda, per explicar el fet literari hem de dir que no podem fer una definició que perdure per sempre, ja que mai podrà englobar a totes les manifestacions literàries de tota la història perquè no pot predir les obres que es realitzaran en un futur. A l’article “Els límits del discurs literari” podem ressaltar una oració: “El fet literari és un fet històric, en devenir, i que les teoritzacions muntades per explicar el fet literari d’avui -o el de fa uns segles- poden ser invàlides per explicar unes altres manifestacions literàries encara per venir”. Com la societat, la cultura i la diversitat canvia, amb ella també la literatura.

Com a conclusió, podem dir que definir “literatura” és una tasca molt difícil i abstracta, ja que aquesta es viu a través de la situació personal de cadascú. Potser a mi m’emocione molt una obra, però en canvi a un altre li semble terriblement avorrida. És en aquest moment on entra l’escola, ja que gràcies als docents i a l’animació lectora que els podem proporcionar, podem fer una classe plena de lectors i lectores amb una gran competència literària.

Intertextualitat

La Intertextualitat és la relació que un text oral o escrit manté amb altres textos orals o escrits. El conjunt de textos que es vinculen als textos generen un context que permeten una millor interpretació del text.  La Intertextualitat pot ajudar o no a la comprensió d’un text, ja que tot emissor d’un text ha sigut abans receptor d’altres textos.

Com els textos es produeixen en una cultura que compta amb una llarga tradició de textos, que tenen unes característiques determinades pel que fa a la seua estructura, la seua temàtica, l’estil i el registre, etc quan el receptor llegeix un text i quan l’emissor l’escriu els seus coneixements previs sobre els textos s’activen en ambdós casos. D’aquesta manera quan els hispanoparlants lligen Érase una vez ja saben que es troben davant d’un conte, per tant, el conjunt de contes infantils funciona de context i ajudarà a comprendre les característiques d’aquest nou conte. 

Llibre

Un llibre és un conjunt de fulles de paper, pergamins, vitel·la o qualsevol altre material, que estan col·locades en ordre i enquadernades formant un volum i que poden ser manuscrites o impreses. Aquest ha de tindre almenys 50 pàgines per considerar-se un llibre i les seues parts principals són: la portada, la contraportada, el pròleg, l’índex, el cos del llibre, l’epíleg i la biografia de l’autor.

Els llibres poden tindre text i il·lustracions i avui dia, són els principals fonts de coneixement ja que mitjançant aquests podem obtenir molta informació sobre diversos temes.

Gènere Assagístic

L’assaig és un subgènere didàctic en prosa, de caràcter no ficcional, el qual té com objectiu principal ensenyar, transmetre idees i pensaments. L’autor expressa la seua opinió i recull els seus pensaments sobre un tema determinat, sense necessitat d’estudiar-lo de forma científica.

Els temes que engloba aquest gènere sol variar, pot anar des de la situació personal d’un autor fins al marc sociopolític i cultural que l’envolta, encara que siga el tema que siga, sempre ha de tractar material verídic, el qual haurà de ser revisat per l’autor prèviament. En general, al gènere assagístic predominen els temes humanístics, encara que ens podem trobar un assaig que casi qualsevol tema que ens envolte.

Aquestes obres tenen un caràcter divulgatiu, ja que pretenen informar a les persones sobre determinat tema, en el qual no són especialitzades, encara que de vegades l’autor també critica alguns arguments, o pel contrari, els accepta i els afirma. A més a mes, pot tenir una extensió molt irregular, ens podem trobar un assaig d’una pàgina com un altre d’una desena de pàgines. 

En conclusió, tots i cadascun dels gèneres literaris tenen una gran importància. Gloria Bordons (2003) ens ressalta que: L’ensenyament de la llengua s’acostuma a fer a partir de textos. Si l’objectiu bàsic d’aquest ensenyament és el desenvolupament de les quatre habilitats lingüístiques (parlar, escoltar, llegir i escriure), sembla que partir d’un nombre reduït i representatiu de textos pot ser rendible, per explicar-nos que a partir dels textos podem aprendre una gran quantitat de continguts, i així poder desenvolupar les nostres habilitats lingüístiques.

Cànon Literari

Quan parlem de cànon literari ens estem referint a una llista plena d’èxits literaris que han sigut valorats per la nostra societat occidental segons uns criteris de selecció. D’aquesta manera, podem destacar alguns autors que pertanyen a quest còmput d’obres clàssiques com Aristóteles, Shakespeare, Cervantes, Quevedo, Locke, entre altres. Així doncs, aquests autors han sabut plasmar a les seues obres tècniques innovadores i creatives que han fet que aquestes siguen reconegudes internacionalment. No obstant, s’ha de dir que no sempre ens trobarem les mateixes obres dins d’aquest cànon, ja que les tendències canvien segons ho fa també la societat.

Competència mediàtica

Quan parlem de competència mediàtica ens referim a totes aquelles destreses i habilitats que hem de desenvolupar per a poder fer un ús correcte de les noves Tecnologies de la Informació i de la Comunicació (TIC): interpretar la informació rebuda, valorar la seua qualitat, saber analitzar-la, seleccionar la més adequada, establir relacions entre textos, entre altres. Dins de l’àmbit educatiu, és molt importar ensenyar als estudiants com desenvolupar una competència mediàtica correcta, i no sols a ells sinó també a les famílies i els propis docents, ja que el nostre futur estarà ple d’informació tecnològica que hem de saber utilitzar. 

Intertext Lector

L’ intertext lector és el conjunt de coneixements literaris que mantenen la relació entre la competència i l’experiència literàries per tal d’equilibrar, gestionar i posar en connexió les diferents aportacions del lector. És a dir, quan estem llegint literatura, s’activa aquest conjunt de coneixements previs que fan que es produeixen connexions que el lector utilitza per a la construcció de significat, la comprensió i la interpretació, a més d’enriquir-se la seua experiència literària-cultural.

D’altra banda Mendoza (2001), defineix l’intertext lector de la següent forma: és un component de la competència literària, i des de l’espai que ocupa en ella, regula les activitats d’identificació, d’associació i de connexió en el procés de recepció; se ocupa d’activar i seleccionar els sabers concrets que regulen les reaccions receptives davant estímuls textuals.

A més, des d’aquesta perspectiva didàctica, la funcionalitat del intertext lector és molt important ja que depenent dels nostres coneixements literaris obtindrem una interpretació dels textos més adequada o no. No obstant això, si els distints coneixements previs no es dinamitzen, el lector no serà capaç de reconèixer les associacions que es fan en una situació de lectura, això és, no sabrà interpretar el text.

Segons Mendoza (2001), les funcions de l’intertext lector són:

   ·Orientar i regular les associacions que fa el lector.

   ·Connectar les aportacions de la competència literària amb les reaccions del receptor als estímuls del textos literaris.

   ·Afavorir el desenvolupament de la competència literària.

   ·Establir la relació que hi existeix entre l’intertext discursiu i l’intertext lector.

   ·Potenciar la valoració personal mitjançant el reconeixement de connexions.

Àlbum il·lustrat

Els àlbums il·lustrats són relats compostos per text i un fort predomini de la il·lustració dedicats als infantils. Aquests llibres són de lectura visual i és necessari que fem un interpretació més enllà de la història. En els àlbums il·lustrats text i imatge es complementen, aporten connexió, coherència i contingut a l’obra. A més, aquest tipus d’obres no són molt extenses ja que solen tenir 26 i 32 pàgines.

Alguns exemples poden ser: Los tres cerditos de David Wiesner, El cazo de Lorenzo d’Isabelle Carrier, Allà on viuen els monstres de Maurice Sendak, o Una parella diferent de Daniela Kulot.

Literatura de tradició oral

La literatura de tradició oral és una part de la literatura que està fomentada pels referents socioculturals. A més, dins de l’entorn sociocultural hem de destacar els següents elements: l’autor, la tradició, el receptor i la memòria excepcional del poble.

L’autor d’aquesta literatura vol transmetre la consciència del poble, d’aquesta forma es tracten temes que interessen a tot el poble i amb una mètrica determinada. Per altra banda, el receptor, moltes vegades serà en un futur, altre autor de literatura oral. És aquesta la base d’aquesta literatura, uns conten històries a altres, i aquests últims a uns tercers, fent així una història que passa de generacions en generacions sense cap mena d’obra escrita.

A l’article “Lectura i llengua a primària: com formar lectors” ens explica la importància de la tradició oral en la literatura i com aquesta repercuteix en la formació dels alumnes. Podem destacar una cita de l’article: Per això, una bona part de la qualitat del treball i amb la literatura a primària ens fa pensar en la importància dels contactes literaris que nens i nenes hagin pogut establir a nivell oral en l’etapa d’educació infantil i en els primers cursos d’educació primària.

La tradició oral en prosa es manifesta per mitjà de paràboles, fàbules, contes de fades, mites, llegendes, etc. La literatura de tradició oral engloba tots aquests relats, els quals ens feien somiar de xicotets i que per tant, mai deuen de perdre el seu valor a les escoles. És una part de la literatura molt propera i molt familiar, i la qual hem de fomentar en gran mesura.

Animació lectora

L’animació lectora és una forma de fomentar la lectura a través d’estrategies que tinguen un cert caràcter lúdic per als xiquets, així podrem formar lectors des de ben menuts. En aquesta animació resulta imprescindible la interacció i la presència d’una metodologia oberta i participativa, ja que si es realitza així aconseguirem que els xiquets s’adentren en aquest món literari.

Els seus objectius principals són crear una activitat lectora sistemàtica, fer que els xiquets tinguen curiositat per llegir i que siguen crítics amb el que lligen.

Competència literària

La competència literària és el desenvolupament de capacitats i destreses assolides per l’alumnat, com a resultat de la unió entre els seus coneixements literaris, sabers interculturals, habilitats expressives i comprensives, hàbits i actituds del domini cognitiu, lingüístic i emocional, mitjançant el contacte directe i el gaudiment de l’obra literària per poder establir valoracions en la literatura. 

El concepte de competència lingüística va sorgir com a una concepció ideal d’un conjunt de coneixements interioritzats per a produir i rebre creacions literàries. 

Segons M. Bierwisch (1965, p.37), és una específica capacitat humana que possibilita tant la producció d'estructures poètiques com la comprensió dels seus efectes. D’altra banda, J. J. Thomas (1978) va dir que no és una facultat general, sinó una aptitud apresa i és derivada i relacionada amb la competència lingüística. 

Doncs bé, durant els anys 70, no sabien si la competència literària era adquirida o no com deia Thomas (1978), però com que s’adquireix a través de l’ús de la literatura a l’escola, van pensar que el lector literari es formava llegint literatura i que, per tant, no és innata.

La competència literària té tres objectius que són en primer lloc, formar lectors competents, que estiguen preparats per gaudir dels textos i per fer valoracions i interpretacions de la literatura, en segon lloc, establir la relació entre el text i la interacció del autor amb la pròpia valoració, i per últim, dotar de coneixements metaliteraris per a comprendre el significat del text.

Ara bé, quins textos cal utilitzar per a obtindre competència literària? 

Des dels anys 70 i 80, s’ha dit que obtenim competència literària a temprança edat mitjançant els contes, ja que aquests afecten a la maduració afectiva dels xiquets i descobreixen la seua personalitat literària. Són els més adequats per les seues característiques com per exemple, la existència de pocs personatges, les il·lustracions, etc. que ens permeten desenvolupar certes capacitats literàries i enriquir la nostra competència literària. Més tard, es deia que ajudaven a formar al lector els llibres folklòrics infantils perquè adquireixen coneixements sobre l’escrit i també es van analitzar els àlbums infantils donat que usen molts recursos per facilitar l’aprenentatge literari, com per exemple la imatge. 

A més, per afavorir l’adquisició de la competència literària, és necessari l’accés a l’escrit, i això és, que l’alumne sàpiga escriure i tinga l’oportunitat de descobrir el simbolisme del llenguatge creant mons imaginaris per mitjà de la paraula. Però també, és molt important que per a tindre una bona competència literària hi hasca prèviament la comprensió lectora, és a dir, que el lector siga capaç d’entendre i recordar els textos llegits. 

A continuació, estan explicades unes pautes que ens ajuden a desenvolupar la nostra competència literària:

·Experimentar la comunicació literària: Hi haurà competència literària si els infants i els adolescents utilitzen la comunicació literària a la societat, és a dir, és una manera de percebre la literatura com una situació comunicativa real i com un fet cultural el qual podem compartir. 

·Disposar de llibres adequats dels quals es puga fer una lectura individual i lliure o col·lectiva. Això augmenta el progrés de la competència literària ja que ajuda a comprendre el significat i s’incrementen les capacitats interpretatives dels estudiants.

·Construir el significat de manera compartida: Si els alumnes discuteixen, debateixen i comenten les lectures, fomenten la construcció de la seua competència literaria.

·Fer activitats que afavoreixen les competències implicades en la lectura i interrelacionar aquestes per a rebre i expressar-se literàriament tant escrit com oralment. 

En conclusió i reflexionant un poc sobre tot el contingut, la competència literària, és el conjunt de destreses que al llarg de la nostra vida literària hem desenvolupat.

Gènere Narratiu

Dins de la classificació dels gèneres literaris, podem trobar el gènere narratiu, una producció literària que explica uns fets que passen a uns personatges. Tot i que normalment la narrativa la podem veure escrita en prosa (contes, rondalles, novel·les, etc.) , també hi ha exemples de textos narratius escrits en vers, com per exemple el Cantar de Mio Cid. Així doncs, per a poder saber si un text és realment narratiu o no, ha de complir uns requisits:

1. Que la història ens parle, majoritàriament, d’un món fictici. 
2. L’aparició d’un narrador que comenti allò que fan els personatges. 
3. L’existència de diversos personatges (principals i secundaris) que realitzen una acció. 
4. Que hi haja una trama durant tota la història, situada en un temps i un lloc determinats.

D’altra banda, aquest és un tipus de gènere que s’ensenya a les escoles perquè és un dels més fàcils de comprendre des de que els alumnes són infants. Ja Colomer (1994, p. 43) ens diu que els lectors dominem aquest tipus de gènere literari molt ràpidament perquè les histories són fàcils d’entendre i de recordar. A més, ens diu que els alumnes són capaços d’adquirir aquest esquema narratiu a partir dels cinc anys i fer-ne prediccions de les històries: els infants són iniciats en la ficció narrativa a partir de mitjans orals, àudio-visuals i escrits.(p. 44)

Per tant, Bordons (2003, p. 11) ens diu que l’adquisició d’aquests coneixements és de vital importància per a la vida dels nostres alumnes, ja que al mateix ritme que evoluciona la nostra societat, ho fa també la literatura: els gèneres no són normes rígides, sinó tot allò que la societat requereix en cada moment.

Gènere Líric

El gènere líric és el gènere literari que conté obres en les quals l’autor expressa subjectivament les seues emocions, idees i sentiments més íntims i personals, com poden ser la tristesa, la melancolia, la mort, la llibertat, etc. 

La paraula lírica es refereix a tot el que està relacionat amb la lira o amb la poesia pròpia per al cant. Respecte a la seua etimologia, aquest és d’origen grec, ja que es tractava de la poesia que era destinada per a ser recitada per un individu o un cor davant el públic i en companyia d’un instrument musical.

El gènere literari està caracteritzat per la presència de la funció expressiva, el ritme i la musicalitat, a més de tindre diversos temes, formes, tons i intencions. Per tant, la poesia es converteix en el vehicle de transmissió de les experiències de l’autor que transporten al lector a altres records i llocs. 

D’altra banda, la diferència més rellevant de la lírica és que està escrita en vers. No obstant això, també podem trobar que estiga escrita en prosa poètica. A més, altre aspecte important del gènere literari és que els sentiments s’expressen mitjançant figures literàries o retòriques.

Alguns autors del gènere líric coneguts són Garcilaso de la Vega, Francisco de Quevedo, Lope de Vega, Rosalía de Castro, Pablo Neruda, Mario Benedetti, etc. 

Per acabar, cal dir que dintre del gènere líric trobem alguns subgèneres lírics com són: l’elegia, l’ègloga, l’oda, l’himne, la sàtira, les cançons, el sonet, etc.

Pla Lector

El Pla Lector és un programa elaborat pels centres educatius per a facilitar l’adquisició i el desenvolupament de la competència lectora dels seus alumnes, a més d’afavorir el seu interès per la lectura. Aquesta proposta va començar degut a què el número dels alumnes que llegien fora de l’escola era baix. 

La finalitat principal d’aquest va ser la de formar lectors competents per a què puguen disposar d’una educació general i aprendre tot tipus de coneixements, ja siga a partir dels contes, de les faules, de poemes, entre altres. D’aquesta manera, els xiquets aprenen els tipus de discursos que hi ha (formal o informal), els gèneres literaris (narrativa, poesia, teatre), les estructures bàsiques dels contes, distingeixen els personatges principals dels secundaris, adquireixen habilitats i destreses relacionades amb la competència lectora, etc.

Així dons, s’ha de tindre molta cura en quant als continguts que anem a oferir als xiquets. Colomer (1994, p. 41) ens diu que hem d’estar atents en quant als elements que hi poden aparèixer als contes, si són més senzills o complexos, per tal de donar-los al currículum escolar abans de realitzar la lectura; és a dir, planificar les lectures segons el nivell educatiu dels alumnes. A més, aquests llibres han d’ajudar-les a negociar el significat i a desenvolupar les habilitats de rebre el text com a literari. 

Tanmateix, la realització d’aquest Pla Lector també serveix per a què els alumnes pugan conèixer més aspectes sobre la vida dels autors dels llibres i de l’estil que aquests utilitzen per a expressar-se. 

Literatura Infantil i Juvenil (LIJ)

La Literatura Infantil i Juvenil (LIJ) és un concepte que ha estat en continua modificació, degut a nombrosos autors que intenten trobar una definició conjunta per explicar-la. Encara no s’ha pogut fer-ne una ja que trobem diferents idees respecte a què és la LIJ i què ha de tindre un llibre per a què siga etiquetat com ‘’infantil’’ o ‘’juvenil’’.

En quant a l’evolució del terme LIJ, autors com John Morgernstern (2001) diuen que a partir del segle XIX, amb l’aparició de la impremta, l‘escolarització i la industrialització, es desenvolupà una lectura específica per al nivell educatiu dels xiquets, sorgint així la LIJ. D’altra banda, al segle XX alguns autors volien incloure moltes obres infantils i juvenils dins d’un únic terme ambigu:

Es la obra estética destinada a un público infantil. (Bortolussi, 1985, p. 16)

En ella se integran todas las producciones que tienen como vehículo la palabra con un toque artístico o creativo y como receptor al niño. (Cervera, 1991)

Han hagut diverses causes que han provocat que ens trobem bloquejats trobant una definició global de la LIJ. Com deia McGillis (R. McGillis, 2013), demasiada gente tiene demasiadas nociones diferentes de lo que es literatura. A més, Jose Manuel de Amo (2003, pp. 18-19) ens diu que la LIJ no puede considerarse de ningún modo, un ‘’subproducto cultural’’, un simple anexo a la Literatura en mayúsculas, ya que aquello, que conforma, en general, la Literatura Infantil, son rasgos que se incluyen en el conjunto de la Literatura. Autors com Hunt (1991) defenen que la LIJ és una literatura infantil que caduca con una cierta inmediatez ya que la infancia evoluciona imparablemente. És a dir, encara que ara realitzem una definició de LIJ, durant uns anys aquesta canviarà degut a l’evolució de la nostra societat.

Així dons, per a elaborar una bona definició de LIJ, hem de tindre en compte algunes idees. En primer lloc, com ens diu Cervera (1991, p. 11) hem de saber que dins de la literatura infantil s’engloben manifestacions com endevinalles, contes breus, jocs, rimes, etc., a més dels gèneres clàssics de la narrativa, la poesia i el teatre, i totes elles són considerades com LIJ. En segon lloc, ha d’interessar al seu destinatari, pensant en el lector model que volen que es desenvolupe. En tercer lloc, ha de tindre un caràcter educatiu i literari, és a dir, una bona obra infantil serà una obra literària si està adequada al seu component educatiu. Finalment, és important que hi haja un mediador que faciliti la comprensió de la lectura, el qual també és un lector model. 

Recopilant, concluím amb la idea de Cerrillo (2007a, p. 44) de què la LIJ es, ante todo, literatura sin adjetivos de ningún tipo, si se le añade ‘’infantil’’ o ‘’juvenil’’ es por la necesidad de delimitar una época concreta de la vida del hombre que, en literatura, está marcada por las capacidades de los destinatarios lectores y, en menor medida, por gustos e intereses lectores muy concretos.