RONDALLA: El Patge Saguntí.

Aquesta rondalla l'hem extret dels llibres Rondalles Valencianes (1983, 1994) d'Enric Valor. I l'hem escollida per la riquesa  tant del seu lèxic com de les seues descripcions, ja que com transcorre a Morvedre i al Puig de Santa Maria que són llocs coneguts i que hem visitat alguna vegada a la nostra vida, ens pareixia interessant donar més a conèixer-los a la classe. A més, com la protagonista és una dona, Llucina,  ens va parèixer important  visibilitzar el rol de les dones a les històries.

Com podeu veure a continuació, hem adaptat el llenguatge, ja que de vegades era o bé massa arcaic per al públic actual o massa literari i difícil d'entendre. També, hem afegit explicacions al llarg de la rondalla dels llocs o de situacions que no s'acabaven d'entendre.  Tot seguit es pot llegir la nostra adaptació del Patge Saguntí amb imatges de Rondalles Valencianes (1983).

A Morverdre, que té com a capital Sagunt, fa molts molts anys, diu que hi havia una blanca mansió on vivia un matrimoni noble de sang però fluix de diners perquè tots dos eren fadristerns, o siga fills segons, dels que no hereten mai.

Tanmateix tenien dues coses ben valuoses: una filla molt bella, afectuosa i decidida anomenada Llucina, i una gran devoció pel pare Sant Vicent Ferrer, que com bé sabeu la seua festa va ser el 24 d'abril.

Davant de la casa hi creixien seriosos xiprers i alguns magraners, tarongers i llimeres. Els primers, els xiprers símbols universals de la mort, assenyalaven el camí del cel i els segons representaven l’alegria de viure amb els seus colorits fruits i amb el seu fullatge.

A l'igual que ocorre al jardí, a la casa del matrimoni l’alegria i la tristor també es barrejaven. L’alegria per la bellesa i joventut de la filla Llucina i la tristor per la irremeiable malaltia de la mare.

Un hivern, dels que ningú vol que s’esdevinga, morí la mare i la tristesa de l’espòs fou tal que no tardà massa a seguir-la. Així, en no res la bella i aristocràtica Llucina es tornà òrfena sense més recursos que aquella casa buida perquè fins i tot la serventa l’abandonà. Llavors tenia quinze anys.

L’endemà de soterrar als seus pares es posà a caminar sota la filada de xiprers. Quan de sobte enmig del seu dolor el record de Sant Vicent Ferrer, al qual tantes vegades la seua mare s’encomanava, l’il·luminà i de sobte exclamà:

 -Sant Vicent, empareu-me en aquesta hora trista i perillosa!

I fou quasi alhora que sentí una presència darrere d’ella. Es girà i veié un frare que li somreia dolçament: era sant Vicent!

-Acosta’t fadrina.

Ella obeint s’hi va acostar i encara gosà a preguntar-li:

-I els meus pares?

Sant Vicent féu el senyal de la creu i a, Llucina tot se li esborrà de la vista. Després, com enmig d’un emboirament de somni, va veure un cor d’àngels... una multitud de gent d’aquest món i entre la gentada va distingir als seus pares joves i feliços.

Quan obrí els ulls sentí de nou el sant:

-Ja els has vist! Ara et diré què cal fer a tu... T’has de posar en amo.

-A on?

-A cal duc. Ja de dies que cerquen un patge.

La fadrina gosà objectar-li :

-Com haig de poder fer jo de patge?

-No has de patir- somrigué el sant.

I al moment ella es va veure disfressada de xic. El sant la va enviar al palau dels ducs, pel camí de València.

-Tu ves-hi tranquil·la- li manà.

-Adéu, sant gloriós!- es va acomiadar ella.

Molt abans de migjorn, en el mateix dia, el duc, home jove que passejava pel seu hort, va veure un jove bellíssim, que a la porta del parc parlava amb la gent de la guàrdia, i ordenà tot seguit que el deixessen passar.

Entrà Llucina disfressada de fadrí i posà genoll en terra davant el duc amb una gràcia molt remarcable. El duc quedà captivat pel posat d’aquell patge tan bell, i el va portar a on era la duquessa.

El duc li presenta el jove i ella li preguntà:

-Com et diuen jovençol?

-Saguntí, missenyora- li va respondre Llucina sense cap titubeig.

Ella, la duquessa dona lleugera i enamoradissa, tot era mirar la figura elegant del nou patge i sentir glatir amb grans bots el seu cor, ja que, tant ella com el duc es pensaven que es trobaven davant un afinat fadrí. 

No cal dir amb quant de gust se la quedaren de patge en el palau. D’allí endavant servia igual el duc que la duquessa, els quals es disputaven el goig de ser acompanyats per Saguntí.

Anà passant el temps, i ja en plena primavera, la duquessa, sempre creent-lo un xicot, es confessà que n’estava totalment enamorada. Amb això la duquessa sempre aprofitava qualsevol pretext quan ella es trobava sola per fer-li manifestacions de tendresa. Però, Llucina per la seua innocència no s’adonava del desig tèrbol, és a dir, poc net moralment de la seua ama.

Un dia, la duquessa, quan encara no estava acabada de vestir, cridà Llucina.

-No t’admires de la meua bellesa?- li preguntà tota nerviosa.

Llucina contestà que bé que feia el senyor duc d’estimar-se-la tant com se l’estimava, puix que hi havia cap dona més formosa en tot el regne.

No agradà a la duquessa el to indiferent amb què Saguntí havia dit aquelles paraules de cortesia, i la seua ira fou tan gran que no podeu ni pensar-vos-ho. La duquessa estava tan enfadada que, a migjorn, passejant amb el seu marit baix en l’hort, li diu que Saguntí havia dit que ell, en un dia podia llegir tots els llibres que el duc llegia en una setmana.

El senyor duc, que es tenia per molt il·lustrat i llegidor, es va sentir fortament ofès, i, molt enutjat, va i crida Saguntí. La duquessa, per tal que el seu posat no li fes traïció, els deixa tots dos sols a l’entrevista.

-Escolta, Saguntí ¿Tu dius que en un dia pots llegir tant llibres com jo llig en una setmana?- li pregunta a l’acte el duc.

La jove es queda esbalaïda. Qui havia dit allò? No ella, certament. Tal vegada alguna donzella envejosa hauria fet córrer aquella falòria.

Aleshores, el duc, que era molt colèric, li va cridar:

-No m’ho negues, atrevit donzell. Ja et veig capaç de donar-te importància de millor llegidor que el teu senyor i amo. Sí, sí! ¡Fiat d’aquests xicots tan arriscats, que ningú no sap d’on venen ni qui són!.. Però demà reuniré tots els meus amics i servidors nobles en el saló de la Biblioteca, i allí compareixeràs tu per a demostrar la teua habilitat, si és que tanta en tens. Si no lliges en un dia tots els llibres que m’he llegit jo aquesta darrera setmana, restaràs tancat per un any en el calabós més fosc del palau.

Llucina, agoniada, se n’anà a un racó amagat de l’hort i s’hi posà a plorar.

-Què hi faré, pare Sant Vicent?

A l’acte aparegué el Sant, amb un bondadós somrís.

-Filla meua, res no t’ha de fer patir. Demà al de matí, quan et criden per anar al saló gran de la Biblioteca, hi acudeixes confiada. Un criat noble t’anirà presentant llibres. Tu els agafes com si et posasses a llegir-los, però no pronuncies cap paraula ni faces cap soroll. Sols has de moure lleugerament els llavis, que jo, invisible darrere tu ho llegiré tot amb clara i rapidíssima veu igual a la teua.

La beneí i Llucina tornà al palau tota animosa. L’endemà passà tot com el Sant li havia dit. Una vegada acomodat el delicat patge, un seriós bibliotecari li davalla d’un prestatge el famós llibre de Tirant lo Blanc.

Obrí Llucina confiada la voluminosa i meravellosa obra i començà a moure els llavis tal com el Sant li havia manat. Llavors, màgicament, sentia la seua veu, que eixia clara, harmoniosa i que anava a una velocitat i amb una exactitud mai no vistes, pronunciant les paraules de cada pàgina.

Tothom estava emocionat de la dicció perfecta i ràpida amb que eixien bellament interpretades les inspirades pàgines de mossèn Martorell. I Llucina passava full i, sense perdre alé, cada minut, deu, o vint pàgines eren llegides amb gran plaer i admiració de la concurrència. De tant en tant se sentia també alguna exclamació:

-Oh, bellíssim!

-Mai no havia sentit cosa semblant al nostre regne...!

El duc arquejava les populoses celles. La duquessa anà tornant-se groga, groga, del despit i de la ràbia.

-Veus, esposa meua? No ens ha mentit, no! -deia tot engrescat el duc-. Quin joiell de xic! Mitja hora escassa de lectura i ja cal que el bibliotecari cerque un altre llibre dels que li tinc assenyalat. 

Saguntí girà el darrer full i, a la fi, tancà el llibre. Es feu un silenci; tothom mirava els ducs.

-Digne de lloança -aprovà el duc seriosament.

-No tant, perquè tot el que hi ha al llibre no està llegit- afirma la duquessa amb un deix de malignitat.

I ara tothom trobava a faltar algun detall, algun passatge atrevit.

-Què has de dir-ne, Saguntí? -va interpel·lar el duc.

Llucina mogué els llavis, i ella mateixa es va estranyar en sentir amb la seua pròpia veu aquestes paraules.

-El mateix autor diu, senyor duc, que si hi ha algun passatge en l’obra que no puguen oir castes oïdes, que ell no vol haver-lo dit i es dóna per no dit.

La justesa de la resposta féu esclatar un llarg aplaudiment. El duc mateix pegà tres sonores palminetes que mortificarem la duquessa. Aleshores, a una senya del duc, el bibliotecari abaixà d’un prestatge l’obra sencera del diví Ausiàs March.

Llucina agafà els versos i ... d’ençà d’haver estat escrites, mai no havien brollat les rítmiques i harmonioses estrofes amb un to tan sentit, tan clar, tan carregat de fina emoció. Esclataren una altra vegada aplaudiments indescriptibles; l’entusiasme se n’eixia de mare, perquè quelcom de diví es sentia surar a la sala. El duc es va alçar.

-Saguntí, prou. Prou fill meu. Mai no s’havia vist cosa tan meravellosa en els nostres estats.

Llucina es va alçar també i va fer una gran reverència. El duc es girà de cara a la duquessa i li va dir fort:

-Quina sort, missenyora, haver trobat un jove dels mereixements de Saguntí.

La duquessa sentí redoblada la seua ràbia i ... el seu amor. Aquella nit, a la seua cambra, Llucina donà gràcies a Déu i al pare sant Vicent per haver eixit en bé d’aquells terrible destret. Innocent com era, s’adormí tranquil·la; creia que la lluita havia acabat quan ben bé tot just començava.

La duquessa va seguir fent insinuacions d’amor a Saguntí i, sentint-se menyspreada per ell, va intentar una segona i més perillosa intriga.

En una de les muntanyetes que hi ha vora el poble del Puig de Santa Maria, existia per aquells temps una serp grossíssima que atemoritzava des de feia anys als habitants de la rodalia.

Un matí, després que la duquessa havia satisfés al seu espòs amb dolça conversa, li diu tota intrigant:

- ¿Voleu conèixer què diu ara el nostre incomparable patge?

- No sé, muller meua. De tota manera, alguna cosa meravellosa deu ser.

- Doncs ara va dient que ell és capaç d’anar al Puig i portar viva i lligada a la cua del cavall l’espantosa serp que hi ha a la muntanya.

- Ja el cridaré jo -deia irritat el duc– I si no fa això que diu, serà penjat.

Ella se’n va, i al quedar-se sol el duc, envia a buscar Llucina. Quan aquesta apareix, li conta el que la duquessa li havia dit, i conclou:

- Si no vas per la serp, seràs penjat de la torre més alta.

La disfressada donzella començà a plorar i intentà negar aquella fantàstica invenció, però el duc se’n anà.

Aleshores, tornà a aparèixer san Vicent.

- No et queixes de res, tu només has de demanar al duc el millor cavall que tinga i un canut d’agulles saqueres. Quan arribes al cau de la serp i ella isca per devorar-te, tu tira-li al cap aquelles agulles i gira el cavall.

El sant va desaparèixer i Llucina se’n entrà al Palau per parlar amb el duc.

- Ja vols anar-te’n a per la serp?

- Si, altesa.

- Quines coses necessites?

- El vostre millor cavall i un sac d’agulles saqueres.

- Singular petició – diu el duc tot pensatiu.

Li donaren tot allò que havia demanat i per la porta gran del Palau va eixir muntada en el cavall i en poc de temps va arribar a la muntanyeta.

Prop de la jove hi havia un badall de roca entre piteres, baladres i alguna figuera de pala. Ella s’hi va acostar muntada, i el cavall entrà tremolant.

Llavors es va sentir un xiulet que ensordia i començà a eixir un olor pestilent pel badall de la roca. Al poc la serp va traure el cap, i durant un minut estigueren eixint anells del cau: era llarguíssima i grossa com la soca d’un arbre.

Ella s’esperà a que eixira tota, i quan la serpota es disposava a llançar-se sobre el cavall, li tirà les agulles en el cap, que li pegaren entre les dues banyes. Va girar el cavall tal i com havia dit san Vicent.

Es va sentir un soroll metàl·lic, i Llucina va veure que de les agulles se havia format una cadena i la serp estava lligada pel coll a la cua del cavall.

- Arri, arri! – cridà la jove.

En això, passaren per una ermita on un ermità feia penitència. L’ermità estava a la porta i quan va veure la serpota es va empal·lidir. Aleshores fou quan la serp soltà una riallada horrible, llarga, humana, potentíssima.

Desprès, quan va arribar al Palau, Llucina va passar arrossegant la serp per davant la duquessa, i també esclatà un so terrible que féu plorar de temor tota la gent: era de nou la serp, soltant una riallada horrible.

Llucina va parar el cavall davant l’escalinata de l’entrada:

- Què faig amb la serp, senyor?

- Saguntí, et nomenen primer ministre del palau, i a més, et donaré una recompensa de cinc mil lliures. Ara mateix, porta la seser dins de la vitrina. 

I així ho va fer. La vitrina servia per emmagatzemar plantes i animals exòtics. Com que la serp era molt coneguda per tot el poble, tothom volia acostar-se i admirar-la. Com que la duquessa encara estava amargada perquè Saguntí no li feia cas, no parava depensar trames per causar la seua perdició. No obstant, un dia se li va ocórrer una.

- Amor meu, és veritat que el nostre patge Saguntí és molt eficient, però hi ha un assumpte que m'irrita... I és que Saguntí diu que pot fer parlar a la serp!

El duc era molt colèric, i la sang li havia fet vermelles les galtes i trosses les arteries de les temples. Aleshores, li va dir cridant:

- No pot ser! Ara sí que és impossible que complixca el que promet! Si l'endemà de matí no fa parlar ls serp, el penjaré a la torre més alta i aquesta vegada serà de veres. 

Quan Llucina va parlar amb el duc, no  sabia per què l'havia dit això. Angustiada, aquella nit quan se'n va anar al llit, va cridar a Sant Vicent per demanar-li ajuda, i aquest va dir:

- Llucina, no hajes de patir. L'endemà, quan agafes a la serp, has d'anar amb un gest seré i tranquil, i no et preocupes que tot anirà bé. Únicament, has de demanar-li que conteste a tres preguntes que et vaig a dir ara. 

I així ho va fer. L'endemà pel matí, acompanyada d'un guàrdia, Llucina agafà la serp de la vitrina i se n'anà davant el capdavall al palau. Quan hi va arribar, tothom estava en silenci, tant que es podia haver escoltat el vol d'una papallona. Aleshores, Llucina començà a fer-li les preguntes:

- Serp, per què vas riure quan vàrem passar per l'ermita?

- Vaig riure perquè l'ermità és un farsant que no compleix amb la seua penitència, i rebre totes les nits a una dona principal de la ciutat. – tothom es va quedar bocabadat, no solament per la resposta de la serp, sinó per la veu tan clara que es pareixia fins i tot a la d’un humà. 

- Vaig riure perquè és sabut que la duquessa té moltes donzelles, però no se sap que una d’elles és un cavaller jovenet disfressat de dona, amb el qual li fa traïció al duc.

En aquest moment, el duc es féu vermell com un titot, i la duquessa es posà tan groga que semblava que anava a caure redona. I en això, la darrera pregunta:

-    - Serp, per què vas riure quan et vaig ficar dins de la vitrina?

    - Perquè és cas de riure que cap home no m’haja pogut dominar i que m’haja captivat una donzella com ets tu – i la serp va caure morta al pronunciar les ultimes paraules.

En aquest moment, tot eren rialles i astoraments, i fins i tot admiracions a Llucina. No obstant això, el duc mana que no es moguera ningú i es va girar cap a la duquessa i les seues donzelles esperant una resposta. Una de les donzelles amb uns ulls negres, s’agenollà als peus del duc i li diu:

- Senyor duc, jo sóc el cavaller enamorat de la seua duquessa. Us demane clemència per a ella i les seues donzelles.

I així s’acaba la bella historia de Saguntí. La serp, quan digué la darrera paraula, quedà morta. La duquessa, dolenta i avergonyida, va morir allí també d’orgull i de remordiment. El seu cavaller, per súplica de la bona de Llucina, solament va ser desterrat del regne de Valencia. D’altra banda, l’ermità fou tancat en un convent on hauria de fer la vida que simulava.

Un temps després, Llucina li va contar la seua història al duc, i aquest captivat per la bondat, la bellesa i la rectitud de la donzella, la demanà per esposa, es casaren i foren feliços amb els fills que tingueren, fins que Déu els va anar cridant un per un i a la seua hora.