Al 2007, l’editorial Bromera va publicar un llibre que pertany a la nova poesia infantil: Poemes sense diminutius. Es tracta d’un dels llibres de la col·lecció El Micalet galàctic (126), el qual ha sigut escrit per Carles Cano, autor de grans obres de Literatura Infantil i Juvenil com Llegendes del Sol i de la Lluna, i il·lustrat per Paco Giménez, un dels més talentosos que podem trobar dins d’aquest món literari. Pel que fa al contingut del llibre, es tracta de diversos poemes dividit en quatre parts, cadascuna de les quals fa una interpretació del món que es rodeja, oferint als xiquets la possibilitat de conèixer els astres (el dia, la nit, les estacions, la Lluna, el Sol), el medi ambient, els animals, l’amor, entre altres.
Així doncs, és una lectura recomanada per a xiquetes que estiguen a partir de l’edat dels deu anys, encara que potser treballat durant totes les etapes de primària, tenint en compte la metodologia i els temes a tractar. D’una banda, al primer cicle de primària, es podria tractar mitjançant tertúlies o lectures col·lectives en les quals els companys puguen parlar amb la mestra sobre allò que ens mostra el llibre, fins i tot amb representacions teatrals. D’altra, al segon i al tercer cicle de primària, ja es podria fer una lectura individual en la qual cada xiquet puga dedicar el seu temps a llegir el llibre per a, posteriorment, fer una posada en comú.
Tot
i que dir que es tracta d’una lectura infantil, gaudeix d’una gran qualitat
literària. Carles Cano és especialista en emprar tot tipus de recursos lingüístics
que recorden a les cançons populars per tal de què els seus lectors puguen imaginar-se
allò que estan llegint d’una manera original. Açò ho fa mediant comparacions, metàfores,
embarbussaments, l’ús d’onomatopeies, un vocabulari precís que puga ser entès per
qualsevol persona i unes estructures sintàctiques no massa complicades, per tal
que el missatge estiga clar. Encara que hi hagen algunes paraules que els
xiquets no entenguin (potser perquè no són valencià-parlants) està escrit des d’un
punt de vista infantil que crida l’atenció dels nens.
No
solament aquest és un llibre que destaca pel seu format d’elaboració, sinó per
incloure temes que a aquestes edats es poden considerar “tabú”, com la mort. A la
fi del llibre, hi trobem un comiat dedicat a Joan Soriano, el qual possiblement
siga el que més m’ha sorprès i impactat d’aquest llibre. La manera en la qual l’autor
li diu adéu al seu amic, tan bonica i tan normal, m’ha demostrat que no hem de
tindre por a afrontar les coses tal com són i, potser, un xiquet entendrà
millor el fet de què una persona del nostre voltant ja no estiga més amb
nosaltres.
Poemes sense diminutius és un bon
exemple de quin tipus de llibre podem aportar als nostres alumnes per tal de
treballar la poesia a l’escola, no solament per aprendre què són els versos,
les estrofes i tots els elements que compon un poema, sinó per tractar temes d’interès
per als xiquets. Hem de recordar que si volem aconseguir que els nostres
alumnes tinguen una bona competència literària, hem de dotar-los d’instruments
que puguen ser útils per a la seua formació literària, la qual pot començar
mitjançant cançons o poemes a les primeres etapes de la nostra vida.
